Navegant

Forcanada o Malh des Pois (2881m) pel corredor nord-oest

 

Aquest corredor és una bona excusa per conèixer aquesta zona del Pirineu, solitària i salvatge, que queda oblidada pel magnetisme dels propers gegants del Pirineu. Això mateix és el que l'hi dóna un encant especial i únic, ningú es queixarà de massificació, us ho asseguro. La Forcanada és una muntanya molt bella que enamora, i la ruta que us comento, molt completa. A la primavera trobarem de tot, prats, bosc espès, tarteres, estanys, neu, corredor, grimpada d’alta muntanya..., en canvi a l'hivern tot plegat agafarà un to blanc generalitzat i una severitat important ben lluny de la civilització.

Vet aquí doncs una de les tres enforcadures del pirineu català juntament amb el Pedraforca i els Encantats, però, de ben segur, la menys coneguda i transitada.      

 

Zona: Pirenèu Occitan/Pirineu Occità

Tipus d’activitat: Alpinisme i corredors

També pertany a: Pirineu Occidental Català  Catalunya  Pirineu

 

 

 

 

 

1 Mapa de l’ICC

2 Corredor nord-oest i les dues puntes de la Forcanada

3 De més a prop, molt més ajagut

4 Imatge tardorenca del Malh des Pois

 

RESUM

Dificultat:  PD+ (45°/ II)

Material recomanat: Piolet i grampons. Casc obligatori. En condicions no fa falta res més, si volem però, podem portar corda i algun ancoratge de neu (estaca, àncora).  Opcionalment també es pot portar material per baixar fent ràpels des de la punta sud. Amb neu des de cotes baixes, les raquetes o esquís de muntanya ens seran molt útils, difícilment trobarem traça feta.

Època aconsellable: Allarga bastant, segons els anys des del Gener fins al Juny.

Desnivell: Mínim 1400m (dependrà de per on baixem)

Canal: 400m

Orientació: Nord-oest (NW)

Horari: 2-2’30h per l'aproximació i 2-2’30h pel corredor i la grimpada als cims. En total entre 4 i 5 hores.

Mapa: Editorial Alpina, Val d'Aran 1:40.000

Risc d’allaus: Moderat. Si hi pugem al cor de l'hivern, la carretera d’accés acostuma a estar tallada per una gran allau. L'accés als llacs també demana prudència per les pales que tenim damunt a l’esquerra, després ja és més segur (a finals de primavera pot ser que l’accés als llacs ja estigui net). Pel descens nº2 cal vigilar durant el flanqueig fins al còth d'Alfred.

Recomanacions: De tornada a casa podem passar pels Uelhs deth Joèu, la sortida d’aigües subterrànies que ve del Forau d’Aigualluts, és molt turístic.

Altres possibilitats: Es pot accedir al corredor venint des de Benasc fent la via normal cap al Molières i desviant-nos al còth des Aranesi per davallar després a l’inici de la canal, potser és una millor opció a l’hivern.

Per dormir: Al final de la carretereta hi ha el refugi de l'Artiga de Lin, s'han de caminar 100 metres (el que hi ha vora l'aparcament és més gran i actualment és obert a l’estiu si hi ha reserves prèvies, crec que no té part lliure). És pastoral i sense guardar, unes 12 places. Si no l’utilitzeu, hi ha uns prats magnífics per a fer un bivac, o en podem fer un a mig camí vora l'estanhon des Pois (n'hi ha algun de preparat abans d'arribar-hi).

 

ACCÉS AL PUNT D’INICI

Des de Vielha hem de continuar en direcció a l’estat francès fins al poble d’Ès Bordes (9'5 Km). D'aquí surt  la carretereta que ens durà al pla de l'Artiga de Lin (12 km, a l'hivern acostuma a estar tallada per una allau). La carretera està en molt bon estat.

 

APROXIMACIÓ

Sortim de l'aparcament del plan dera Artiga, ja caminant, continuant per la pista per on hem arribat (ara tallada al trànsit). Al cap de 100m veurem un refugi de pastors a la dreta que ens pot servir per passar-hi la nit, i poc després arribem a un pont de formigó bastant llarg. A migjorn del pont hi ha una zona de pastura molt gran, es pot creuar per tot arreu, però sense neu, aconsello de travessar el pont, i a la sortida mateix, cercar un sender a la dreta.

Anem travessant tota aquesta zona fins que arribem als arbres, és important no perdre el sender a la primavera ja que la vegetació és molt espessa al principi d'aquest tros (a l'hivern no tindreu aquest problema). A partir d'aquí el sender, sempre per la dreta hidrogràfica, gira a la dreta i posteriorment ja guanya altura cap a l'esquerra. Amb neu podem pujar per la pala de neu que queda més a l'esquerra, o per l'esperonet que té a la dreta, més segur (molt semblant al traçat del sender). El sender ens fa fer una lleugera grimpada i continua paral·lel a la pala de neu, posteriorment gira i flanqueja cap a la dreta fins que entra al pla dels estanys. Primer passem vora l'estany petit, després trobem el punt on surt l'aigua de l'estanhon des Pois (surt de sota terra, ja que el llac no té torrent de sortida), i finalment arribem a l'estanhon des Pois, que és en un entorn magnífic i solitari. Des d'aquí la Forcanada sembla inaccessible, però ja s'endevina el corredor. Voregem l'estany per la dreta i ens encarem cap a la canal, és millor que no caminem massa propers de les parets del cim, pot caure alguna pedra.

 

 

 

 

 

5 Accés als llacs

6 Accés a la canal des de l’estanhon des Pois

7 Ben propers a l’inici del corredor

8 Entrada de la canal, es veu sencera

 

CORREDOR NW I GRIMPADA ALS CIMS

La canal no té cap secret, anem sempre pel centre (hi ha alguna ramificació a la dreta però acaba morint). El pendent és molt uniforme i es manté a 40-45° d’inclinació i, a final de temporada, podem trobar un trosset de 50° d’inclinació al centre. No hi ha cap ressalt de roca i assolim la bretxa on canviem de vessant (2800m).

A la bretxa girem a l'esquerra i comencem una grimpada per terreny descompost. No pugem pel fil, sempre busquem els millors passos una mica separats per la dreta (est). Amb neu recent pot ser delicat, però a la primavera acostuma a estar bastant net (està encarat a l'est). Sempre buscant canaletes fàcils (algun pas aïllat de II, roca trencada), anem pujant fins a la punta sud de la Forcanada, de 2872m.

 

 

 

 

 

9

10

11 De la bretxa a la punta sud

12 Grimpada a la punta sud

 

D'aquesta punta baixem a la dreta, flanquegem cap a l'esquerra i arribem a la gran bretxa que hi ha entre els dos cims. Des d’aquest punt, per una canaleta curta enganxada a la dreta de la paret pugem un xic, baixem per l'altre vessant i flanquegem fins a la canal més ampla que puja directe al cim principal (esquerra, roca esmicolada, I+), Malh des Pois o Forcanada de 2881m. Si no agafem la canal,  grimpem per la part dreta amb una timba important però amb roca ferma fins a la canal més ampla igualment (II).

 

 

 

 

 

13 El cim principal vist des de la punta sud

14 Arribant al cim per la canal ampla

15 La vista del massís  de la Maladeta és superba

16 Baixant de la punta sud a la bretxa (2800m)

 

POSSIBLES DESCENSOS

A la baixada fins a la bretxa de sortida del corredor s'ha de vigilar de valent, i hem comprovar bé la solidesa de les roques on ens agafem. Hi ha la possibilitat de fer algun ràpel des de la punta sud (hi ha diferents ràpels de fortuna a diversos punts). A partir de la bretxa (2800m), hi ha quatre possibilitats, depenent de les ganes de caminar i grimpar que tinguem:

1 La més evident i curta és baixar per la mateixa canal per on hem pujat. A la primavera hem de mirar de calcular bé l'horari per aquesta possibilitat, baixant quan la neu encara estigui en condicions, i vigilant la caiguda de pedres de les parets de la canal per la calor. A l'hivern no hi ha tan risc en aquest sentit.

2 Aquesta és la més fàcil, però també la més llarga. Des de la bretxa (2800m), perdem nivell cap a l'est, entrem a una pala de neu, i fem un flanqueig per sota la muralla fins al còth d'Alfred. Si estem valents ens podem escapar fins al Molières (45 minuts). Del còth d'Alfred baixem per la vall de l'Escaleta, trobem l’estany Alt de l'Escaleta (2627m), girem lleugerament cap a la dreta en direcció a la vall, i baixem fins a un segon estany sense nom (2460m). D'aquí ja podem fer una diagonal de dreta a esquerra per guanyar el còth des Aranesi, el coll és a l'extrem oest del llom (2450m). Des del coll davallem per un embut cap a la dreta en direcció a la Forcanada i quan s'acaba ens desviem a l'esquerra per trobar la ruta per on hem fet l'aproximació.

3 Aquesta demana una grimpada, si no tenim agilitat en aquest terreny també es pot fer més llarga (a l'hivern no l'aconsello). Des de la bretxa (2800m), sortim a tota cresta també en direcció al còth d'Alfred (nord). La sortida és el punt més complicat (II+). Després és entretingut però no difícil (I+,II màxim). Passarem per un cim sense nom (2853m), i després pel turó de Tres Puntes (2899m). Quan arribem al còth d'Alfred, coincidim amb el descens nº2.

4 És la més aventurera. Comença igual que la nº3 fins al cim sense nom (2853m, II+). A partir d'aquí cap al nord-oest surt un esperó paral·lel a la canal de pujada, hi baixem primer pel fil i després en tendència cap a l'esquerra fins a un llom, és terreny d'isards... Tot i això, si no ens emboliquem no té massa dificultat, però demana intuïció. No cal anar fins al coll, hi ha un punt feble que ens permetrà arribar fins al lloc de l'aproximació caminant.

 

 

 

 

 

17 Possibles descensos (mireu també la fotografia nº2 i nº6)

18 Anant cap al còth d’Alfred

19 Estanhon des Pois des de vora el còth des Aranesi

20 La baixada final als prats des Pois

 

UNA MICA D’HISTÒRIA

La primera ascensió a la Forcanada la féu el francès Albert Tonellé el dia 1 d’agost de l’any 1858. Aquest personatge històric tingué un curt però intens pas pel Pirineu, tan sols tres mesos, però prou per ascendir un bon grapat de cims principals des del Pirineu central fins al cap de Creus, tan al vessant sud com al nord de la serralada. La seva història amb la Forcanada ve de lluny, en va quedar fascinat així que la va veure, el seu aspecte inexpugnable feia que semblés inaccessible. Finalment ho va provar des d’Aigualluts, van fer nit a la cabana i van arribar a l’altura del còth des Aranesi, on van intentar atacar-la directament i no se’n van sortir. Van tornar a sortir als estanys de l’Escaleta i van arribar al coll que ara porta el seu nom, el còth d’Alfred, per on van voltar la cresta per darrera i van grimpar fins al cim (el descens nº2 explicat en aquesta ressenya).

Durant aquell estiu va continuar la intensa activitat al Pirineu, a mitjans setembre va agafar febre, però ell continuà viatjant. A finals de setembre, ja estava molt dèbil, li van diagnosticar la febre tifoide i morí a mitjans octubre als 26 anys.

De totes les notes que va anar prenent durant aquell intens estiu, la seva mare en publicà unes 300 en un llibre, “Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi. Notes de voyage”. Es veu que és difícilíssim d’aconseguir, per sort tenim el gran luxe de poder llegir-lo en català editat per Garsineu Edicions “Tres mesos al Pirineus. Diari de viatge. 1858”, un petit tresor que val la pena d’aprofitar.

 

Diferents noms que podem trobar per la ruta

El nom aranès, Malh des Pois, també el podem trobar com a Mall des Puis o Malh deth Puis. El corredor podem trobar-lo com a corredor NW, corredor nord-oest..., o també ja traduït couloir nord-ouest o corredor noroeste. També s'anomena corredor Rouyer-Haurillon en homenatge a Paul Rouyer i Jean Haurillon, que l'any 1906 van fer la primera absoluta per aquesta canal fent o tallant graons durant tota la pujada.

 

Data de la ressenya: Juny 2006

Data de la ruta: Juny 2006

 

 ©muntanyaviva.cat  

 

Versió imprimible

@