Navegant

Tuca d'Arnau (2810m) per la cara nord-oest

 

La tuca d’Arnau convida a superar la temptació d’ascendir algun dels propers cims de tres mil metres de la vall de Vallhiverna. Acceptem doncs la seva invitació i abandonem el bullici habitual de la zona per encarar aquesta preciosa façana. Sortida de mitja jornada a aquest cim calcari, a tocar de la serra Negra, on tenim assegurat un clima ben aventurer.

 

Zona: Pirineu Franja de Ponent

Tipus d’activitat: Alpinisme i corredors

També pertany a: Perineu Aragonés/Pirineu Aragonès    Pirineu

 

 

 

 

 

1 Mapa de l’Editorial Alpina

2 L’entrada a la cara nord-oest des del refugi de Vallhiverna

3 Tota la cara NW des de la llunyania

4 Vista de l’Aneto des de la tuca d’Arnau un dia molt ventós

 

RESUM

Dificultat:  PD

Material recomanat: Piolet, grampons i casc. Opcionalment, si anem amb gent inexperta, podem portar un cordino, algun ancoratge de neu (estaca o àncora), i bagues.

Època aconsellable: Segons els anys, des de mig Desembre fins a mig Maig.

Desnivell: 875m fins al cim.

Canal: 300 pel corredor i 80 per l’aresta.

Orientació: Nord-oest (NW)

Horari: 1’15-1’30h per a l’aproximació i 1’15-1’30h pel corredor i l’aresta fins al cim. En total entre 2’30-3h per a l’ascensió.

Mapa: Editorial Alpina, Maladeta - Aneto 1:25.000 o Editorial Alpina, Valle de Benasque 1:30.000

Risc d’allaus: Durant l’aproximació proposada es passa per sota de la cara nord de la tuqueta Blanca, convé no passar-hi després de nevades recents importants ni en episodis de fusió accentuada (tardes primaverals). Pel que fa als descensos, el primer crec que és el més segur, el segon és molt agradable i ample però té un flanqueig incòmode a la part baixa on també poden caure-hi allaus d’altura, i el tercer és el més dret de tots.

Altres possibilitats: Si la temporada no acompanya i veiem que a la cara NW no hi queda gaire neu, podem anar al proper corredor NW del pic de Vallhiverna (PD màxim 50°), més curt però a més altura. A l’hivern hi ha l’opció de fer un itinerari circular prou bonic, però més exigent, aprofitant l’existència del refugi de Vallhiverna (per evitar l’aproximació des de Senarta a peu). Des de la banda de Cerler, un quilòmetre abans de l’Empriu, agafem una pista cap a l’esquerra fins al barranc de l’Obago, el remuntem per l’esquerra i fem la tuca de Roques Trencades pel coll entre aquest cim i el d’Estiba Freda. Davallem pel barranc d’Estiba Freda fins al refugi (descens nº2 d’aquesta ressenya). L’endemà fem la cara nord-oest de la tuca d’Arnau i retornem fins a la tuca de Roques Trencades per la carena, davallant-ne per la mateixa ruta que el dia anterior però ara de descens.

Per dormir: Al refugi lliure de Vallhiverna, a 1950m d’alçària, d’unes 20 places (també dit de Ballibierna, de Corones o de Pescadors).

 

ACCÉS AL PUNT D’INICI, EL REFUGI DE VALLHIVERNA

Hem d’arribar a Benasc i seguir la carretera que en surt remuntant la vall durant 6km fins que trenquem a mà dreta cap al pla de Senarta, creuem el riu i arribem a la zona d’acampada. A partir d’aquí, a l’estiu hi ha una barrera, i només es pot continuar o a peu, o amb autobús. Durant la resta de l’any l’accés és lliure, però això no vol dir pas que puguem arribar fins al refugi de Vallhiverna en cotxe. A l’hivern la pista forestal queda coberta de neu i creua alguns barrancs per on hi cauen allaus que fan que no quedi transitable fins a finals de primavera, on el seu estat pot ser molt variable (normalment es pot fer amb cura en un turisme, però si han caigut molts rocs o hi ha hagut esllavissades pot ser impracticable).

Del final de la zona d’acampada, si és possible, trenquem a mà dreta i poc després a mà esquerra enfilant la vall de Vallhiverna (barreres aixecades en ambdós casos). Fins al refugi hi ha uns 8km.

Si la pista no és transitable haurem de sortir caminant des del pla de Senarta fent una etapa prèvia a peu, seguint la pista de la vall de Vallhiverna fins al refugi de Vallhiverna (marcat com a GR11, unes 2-2’30h). A mitja pista hi ha la petita cabana del Quilló, en no gaire bon estat però que ens pot servir en cas d’emergència.

 

 

 

 

 

5 Aproximació des del prat explicat fins al cim

6 Ja som gairebé al peu de la cara NW

7 Primera part mirant enrera

8 Primera part mirant endavant

 

APROXIMACIÓ

Des del refugi de Vallhiverna (1950m) és ben visible la cara nord-oest de la tuca d’Arnau. A l’hivern, amb neu abundant ben assentada colgant els rius, podem aproximar-nos-hi pel camí normal que va a la pleta de Llosars i desviar-nos-en cap a la base del corredor d’entrada quan ens sembli més factible, tot remuntant el barranc de la tuqueta Blanca.

A la primavera però, el riu baixa molt cabalós i val més que el creuem per la palanca de les Riberetes, potser podem anar-la a cercar el dia anterior, tan sols és a cinc minuts del refugi. Més amunt desconec si hi ha algun pont més per creuar el riu sense problemes. Sortim del refugi per la pista que va cap a l’est i la deixem al cap de cinc minuts on sabem que a la dreta queda el pont. Si no sabem on queda el pont, des del refugi remuntem vora el riu per l’esquerra fins que hi topem.

Creuem el pont, anem cinc metres a la dreta i després pugem per un corriol cap a l’esquerra que dona a un prat molt espaiós a la part baixa del barranc d’Estiba Freda. El travessem cap a l’est i ens enfilem una mica cap al sud-est creuant quatre arbres dispersos, ja que vora el riu és impossible de continuar. Sempre separats prudencialment de la cara nord de la tuqueta Blanca flanquegem horitzontalment, o guanyem una mica de desnivell, fins al barranc de la tuqueta Blanca, des d’on arribem en un moment a la base del corredor d’entrada de la cara nord-oest de la tuca d’Arnau.

 

CARA NORD-OEST DE LA TUCA D’ARNAU

No té cap secret, l’inici és el punt més dret de la jornada, uns quants metres a 50°. Després anem remuntant aquest diedre corbat arran de paret (40-45°), podent apreciar a la paret uns estrats calcaris molt vistosos i unes vistes cada cop més espectaculars. Si la neu hi escasseja apareixen trams fàcils de roca esmicolada, compte on ens agafem. A la fi del corredor donem a l’aresta, tan sols l’hem de seguir cap a la dreta fins al cim, depenent de la neu que hi hagi trobarem una grimpada sense dificultat sobre roca solta (I), o una aresta de neu alpina.

 

 

 

 

 

9 L’itinerari de la cara nord-oest

10 Estrats calcaris molt fotogènics

11 Part alta del corredor amb poca neu

12 Tram final horitzontal fins al cim

 

DESCENS

1 La possibilitat més directa. Cap a la dreta fins a la collada de la serra Negra i baixem pel barranc per on hem fet l’aproximació, el de la tuqueta Blanca.

2 Un itinerari circular per tenir una idea més àmplia de la zona. Passem de llarg la collada de la serra Negra i, coronant o no la propera tuqueta Blanca, baixem per l’ample i suau barranc d’Estiba Freda. Compte però, que a la part baixa s’escanya i ens obliga a fer un flanqueig una mica incòmode per la dreta del torrent fins al pla que hem trepitjat després de creuar el pont al matí.

3 La més dreta. També podem, si la neu és estable, anar des del cim cap en direcció als pics de Vallhiverna i davallar pel primer barranc que hi ha cap al nord, el de les Culebres, fins a la base de la tuca d’Arnau des d’on retornem per on hem vingut al matí.

 

 

 

 

 

13 Possibles descensos

14 Els dos primers descensos des del cim

15 Baixant del cim amb el pic de Vallhiverna al darrera

16 L’inici del descens del barranc d’Estiba Freda és molt suau

 

Diferents noms que podem trobar per la ruta

Tuca Arnau.

 

Data de la ressenya: Juny 2010

Data de la ruta: Maig 2010

 

 ©muntanyaviva.cat  

 

Versió imprimible

@