|
Tuca
d'Arnau (2810m) per la cara nord-oest |
|||
|
|
|||
|
La tuca
d’Arnau convida a superar la temptació
d’ascendir algun dels propers cims de tres mil metres de la
vall de Vallhiverna. Acceptem doncs la seva invitació i
abandonem el bullici habitual de la zona per encarar aquesta preciosa
façana. Sortida de mitja jornada a aquest cim calcari, a
tocar de la serra Negra, on tenim assegurat un clima ben aventurer. |
|||
|
|
|||
|
Zona: Pirineu
Franja de Ponent |
Tipus
d’activitat: Alpinisme i
corredors |
||
|
També
pertany a: Perineu
Aragonés/Pirineu Aragonès Pirineu |
|||
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
1 Mapa de
l’Editorial Alpina |
2
L’entrada a la cara nord-oest des del refugi de Vallhiverna |
3 Tota la cara NW
des de la llunyania |
4 Vista de
l’Aneto des de la tuca d’Arnau un dia molt
ventós |
|
|
|||
|
RESUM |
|||
|
Material recomanat: Piolet, grampons
i casc. Opcionalment, si anem amb gent inexperta, podem portar un
cordino, algun ancoratge de neu (estaca o àncora), i bagues. |
|||
|
Època
aconsellable: Segons els anys,
des de mig Desembre fins a mig Maig. |
|||
|
Desnivell: 875m fins al cim. |
|||
|
Canal: 300 pel corredor i
80 per l’aresta. |
|||
|
Orientació: Nord-oest (NW) |
|||
|
Horari:
1’15-1’30h per a l’aproximació
i 1’15-1’30h pel corredor i l’aresta fins
al cim. En total entre 2’30-3h per a
l’ascensió. |
|||
|
Mapa: Editorial Alpina,
Maladeta - Aneto 1:25.000 o Editorial Alpina, Valle de Benasque 1:30.000 |
|||
|
Risc
d’allaus: Durant
l’aproximació proposada es passa per sota de la
cara nord de la tuqueta Blanca, convé no passar-hi
després de nevades recents importants ni en episodis de
fusió accentuada (tardes primaverals). Pel que fa als
descensos, el primer crec que és el més segur, el
segon és molt agradable i ample però
té un flanqueig incòmode a la part baixa on
també poden caure-hi allaus d’altura, i el tercer
és el més dret de tots. |
|||
|
Altres
possibilitats: Si la temporada
no acompanya i veiem que a la cara NW no hi queda gaire neu, podem anar
al proper corredor NW del pic de Vallhiverna (PD màxim
50°), més curt però a més
altura. A l’hivern hi ha l’opció de fer
un itinerari circular prou bonic, però més
exigent, aprofitant l’existència del refugi de
Vallhiverna (per evitar l’aproximació des de
Senarta a peu). Des de la banda de Cerler, un quilòmetre
abans de l’Empriu, agafem una pista cap a
l’esquerra fins al barranc de l’Obago, el remuntem
per l’esquerra i fem la tuca de Roques Trencades pel coll
entre aquest cim i el d’Estiba Freda. Davallem pel barranc
d’Estiba Freda fins al refugi (descens nº2
d’aquesta ressenya). L’endemà fem la
cara nord-oest de la tuca d’Arnau i retornem fins a la tuca
de Roques Trencades per la carena, davallant-ne per la mateixa ruta que
el dia anterior però ara de descens. |
|||
|
Per dormir: Al refugi lliure
de Vallhiverna, a 1950m d’alçària,
d’unes 20 places (també dit de Ballibierna, de
Corones o de Pescadors). |
|||
|
|
|||
|
ACCÉS
AL PUNT D’INICI, EL REFUGI DE VALLHIVERNA |
|||
|
Hem
d’arribar a Benasc i seguir la carretera que en surt
remuntant la vall durant 6km fins que trenquem a mà dreta
cap al pla de Senarta, creuem el riu i arribem a la zona
d’acampada. A partir d’aquí, a
l’estiu hi ha una barrera, i només es pot
continuar o a peu, o amb autobús. Durant la resta de
l’any l’accés és lliure,
però això no vol dir pas que puguem arribar fins
al refugi de Vallhiverna en cotxe. A l’hivern la pista
forestal queda coberta de neu i creua alguns barrancs per on hi cauen
allaus que fan que no quedi transitable fins a finals de primavera, on
el seu estat pot ser molt variable (normalment es pot fer amb cura en
un turisme, però si han caigut molts rocs o hi ha hagut
esllavissades pot ser impracticable). Del final de la
zona d’acampada, si és possible, trenquem a
mà dreta i poc després a mà esquerra
enfilant la vall de Vallhiverna (barreres aixecades en
ambdós casos). Fins al refugi hi ha uns 8km. Si la pista no
és transitable haurem de sortir caminant des del pla de
Senarta fent una etapa prèvia a peu, seguint la pista de la
vall de Vallhiverna fins al refugi de Vallhiverna (marcat com a GR11,
unes 2-2’30h). A mitja pista hi ha la petita cabana del
Quilló, en no gaire bon estat però que ens pot
servir en cas d’emergència. |
|||
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
5
Aproximació des del prat explicat fins al cim |
6 Ja som
gairebé al peu de la cara NW |
7 Primera part
mirant enrera |
8 Primera part
mirant endavant |
|
|
|||
|
APROXIMACIÓ |
|||
|
Des del refugi de
Vallhiverna (1950m) és ben visible la cara nord-oest de la
tuca d’Arnau. A l’hivern, amb neu abundant ben
assentada colgant els rius, podem aproximar-nos-hi pel camí
normal que va a la pleta de Llosars i desviar-nos-en cap a la base del
corredor d’entrada quan ens sembli més factible,
tot remuntant el barranc de la tuqueta Blanca. A la primavera
però, el riu baixa molt cabalós i val
més que el creuem per la palanca de les Riberetes, potser
podem anar-la a cercar el dia anterior, tan sols és a cinc
minuts del refugi. Més amunt desconec si hi ha algun pont
més per creuar el riu sense problemes. Sortim del refugi per
la pista que va cap a l’est i la deixem al cap de cinc minuts
on sabem que a la dreta queda el pont. Si no sabem on queda el pont,
des del refugi remuntem vora el riu per l’esquerra fins que
hi topem. Creuem el pont,
anem cinc metres a la dreta i després pugem per un corriol
cap a l’esquerra que dona a un prat molt espaiós a
la part baixa del barranc d’Estiba Freda. El travessem cap a
l’est i ens enfilem una mica cap al sud-est creuant quatre
arbres dispersos, ja que vora el riu és impossible de
continuar. Sempre separats prudencialment de la cara nord de la tuqueta
Blanca flanquegem horitzontalment, o guanyem una mica de desnivell,
fins al barranc de la tuqueta Blanca, des d’on arribem en un
moment a la base del corredor d’entrada de la cara nord-oest
de la tuca d’Arnau. |
|||
|
|
|||
|
CARA NORD-OEST DE
LA TUCA D’ARNAU |
|||
|
No té
cap secret, l’inici és el punt més dret
de la jornada, uns quants metres a 50°. Després anem
remuntant aquest diedre corbat arran de paret (40-45°), podent
apreciar a la paret uns estrats calcaris molt vistosos i unes vistes
cada cop més espectaculars. Si la neu hi escasseja apareixen
trams fàcils de roca esmicolada, compte on ens agafem. A la
fi del corredor donem a l’aresta, tan sols l’hem de
seguir cap a la dreta fins al cim, depenent de la neu que hi hagi
trobarem una grimpada sense dificultat sobre roca solta (I), o una
aresta de neu alpina. |
|||
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
9
L’itinerari de la cara nord-oest |
10 Estrats
calcaris molt fotogènics |
11 Part alta del
corredor amb poca neu |
12 Tram final
horitzontal fins al cim |
|
|
|||
|
DESCENS |
|||
|
1
La possibilitat més directa. Cap a la dreta
fins a la collada de la serra Negra i baixem pel barranc per on hem fet
l’aproximació, el de la tuqueta Blanca. 2
Un itinerari circular per tenir una
idea més àmplia de la zona. Passem de llarg la
collada de la serra Negra i, coronant o no la propera tuqueta Blanca,
baixem per l’ample i suau barranc d’Estiba Freda.
Compte però, que a la part baixa s’escanya i ens
obliga a fer un flanqueig una mica incòmode per la dreta del
torrent fins al pla que hem trepitjat després de creuar el
pont al matí. 3
La més dreta. També
podem, si la neu és estable, anar des del cim cap en
direcció als pics de Vallhiverna i davallar pel primer
barranc que hi ha cap al nord, el de les Culebres, fins a la base de la
tuca d’Arnau des d’on retornem per on hem vingut al
matí. |
|||
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
13 Possibles
descensos |
14 Els dos primers
descensos des del cim |
15 Baixant del cim
amb el pic de Vallhiverna al darrera |
16
L’inici del descens del barranc d’Estiba Freda
és molt suau |
|
|
|||
|
Diferents
noms que podem trobar per la ruta |
|||
|
Tuca Arnau. |
|||
|
|
|||
|
Data de la ressenya: Juny 2010 |
Data de la ruta: Maig 2010 |
||
|
|
|||
|
|
|||
