Navegant

Crabèra (2630m) des de la val de Toran per la via dels Pastors

 

Itinerari sensacional en un entorn immens, solitari, salvatge, feréstec, molt i molt poc trepitjat, on costa de creure que els pastors de Canejan s’hi aventuressin tan sols amb el seu bastó, a portar, o a buscar el ramat d’ovelles de la zona dels Prats Verds. La Val de Toran és una vall aranesa amb un estat de conservació i poca intervenció humana envejable, té molts racons poc accessibles i poc visitats on no és estrany de veure-hi algun ós bru. La via dels Pastors s’esmuny pel vessant sud-oest de la cresta de Crabèra, una muralla de vuit cents metres de desnivell farcida de canals i esperons, tot defugint les dificultats d’escalada fins al cim. Més d’un muntanyenc avesat quedarà aterrit enmig de tanta grandesa, sense a penes rastre humà en tota la ruta, havent d’avançar una bona part del recorregut amb la inseguretat d’un pendent penjat d’herba, però de ben segur que serà una jornada de les que deixen petjada a la memòria.

Fa uns quants anys vaig buscar informació sobre el tuc de Crabèra, aquest cim que, contemplat des de la llunyania, tanca la carena fronterera que ve de tres grans talaies pirinenques identificables des de moltíssims cims de la serralada, Mont-roig, Mont Valièr i Maubèrme. Tot el que en vaig trobar va ser la via normal pel nord, i alguna referència poc exacta de la cresta que va fins al tuc de Canejan. El vessant sud semblava talment un forat als mapes, res de res, i la veritat és que, veient-ne la morfologia, no em va semblar estrany, sí que m’ho va semblar no trobar, almenys, un coll a l’oest del cim per enllaçar amb la via normal. Vam fer una visita a la zona pel vessant nord i la cosa va quedar aquí.

Per això la primera vegada que vaig fullejar el llibre dedicat a les Muntanyes de Canejan, de Montserrat Timoneda i Jaume Llanes, a primer cop d’ull vaig quedar molt sorprès de les possibilitats que tenia el vessant aranès i ja vaig intuir que la via dels Pastors era un petit tresor que algun dia o altre hauríem d’anar a cercar. Hi ha molt poques guies que s’atreveixin a escriure rutes d’excursionisme d’aquest caire, i menys encara que ho facin tan entenedorament. Quan cau un llibre d’aquest tipus a les nostres mans només podem agrair als autors la difusió d’itineraris tan atractius que restaven en l’anonimat, i que sols amb un gran coneixement de la vall, es podien difondre i recuperar.

 

Zona: Pirenèu Occitan/Pirineu Occità

Tipus d’activitat: Excursionisme

També pertany a: Pirineu Occidental Català   Pirineu   Catalunya

 

 

 

 

 

1 Mapa de l’Editorial Piolet

2 Cara sud-oest del tuc de Crabèra a principis d’estiu

3 Cara sud-oest a la tardor

4 Cara est del cim

 

RESUM

Dificultat: Molt alta. Pendents d’herba drets i exposats. Cal molt bona orientació per progressar amb seguretat per un vessant tan abrupte i ampli sense cap mena de camí fet. Itinerari llarg.

Material recomanat: El piolet és molt útil per progressar pels pendents d’herba, s’hi clava molt bé i ens proporciona preses segures de mans on no n’hi hauria. Bastons telescòpics per no carregar en excés els genolls. Si volem, per precaució, podem portar un cordino i quatre bagues, tot i que si no ens desviem de la ruta explicada no caldrà utilitzar-los.

Època aconsellable: Juliol, Agost i Setembre.

Desnivell: 1600m fins al cim, i per a la tornada explicada afegiu-n’hi 150, en total 1750m.

Horari: Depenent dels dots d’orientació i de l’agilitat de progressió que tinguem en aquest tipus de terreny, 5-6h per a l’ascensió i 4-5h pel descens. En total la jornada oscil·larà entre 9 i 11 hores.

Mapa: Editorial Piolet, Val de Toran 1:20.000

Recomanacions: Demanar informació al refugi per si queden congestes de neu residuals a la cara sud del cim i al flanqueig de la cresta pel nord. Bona previsió meteorològica i saber renunciar a la via en cas de boira, molt freqüent a la Val de Toran. Per la durada i dificultat de la ruta, s’ha de sortir a caminar a trenc d’alba, i tenir un marge sobrant d’hores de sol raonable per a imprevistos. Per fer una ullada completa a tota la Val de Toran, val molt la pena el completíssim llibre de Montserrat Timoneda i Jaume Llanes “Muntanyes de Canejan”, guanyador del VII premi Vèrtex i publicat per Cossetània Edicions.

Altres possibilitats: Des dels Prats Verds es pot fer un flanqueig ascendent exposat cap a l’esquerra fins a fer cap a la cresta, que escalem cap a la dreta fins al cim (màxim II+). Una possibilitat molt atractiva i que reparteix l’esforç en dues jornades, és fer la via dels Pastors, baixar caminant per la via normal del cim fins al refugi guardat de l’estanh d’Aranh (pala nord i Pòrt d’Auèran), i fer-hi nit. L’endemà sortim del refugi en descens cap a l’est, pugem al coll d’Aranh (2221m, des del coll ascensió més que recomanable a la Pica deth Ar), i flanquegem  la cresta del Malh de Losèrs per l’esquerra en direcció al Pòrt d’Arbe (prats i un sender prou fressat), on enllacem amb el descens explicat en aquesta ressenya.

Per dormir: Refugi dera Honeria, guardat tot l’any i amb un tracte molt agradable i familiar.

 

ACCÉS AL PUNT D’INICI

Des del municipi de Vielha anem en direcció a la frontera passant per Bossòst i Les. A l’últim poble abans de traspassar-la, Pontaut, trenquem a mà dreta cap a Canejan i el Refugi dera Honeria. Més endavant trobem una bifurcació, cap a l’esquerra aniríem a Canejan, i cap a la dreta, sempre propers a l’Arriu de Toran i per la carretera principal, arribem al Refugi dera Honeria passant de llarg dos trencalls que ens portarien a Sant Joan de Toran i Pradet. Amb vehicle tot terreny es pot arribar més amunt, concretament fins a sota el barratge de Sant Joan de Toran, però tan sols ens estalviarem mitja hora, no crec que pagui gaire la pena.

 

 

 

 

 

5 Crabèra des del nord-oest

6 Des del refugi de l’Estanh d’Aran, la via normal del cim puja per la pala de la dreta

7 Cresta de Crabèra des de l’oest, es veu part del descens per la coma d’Arbe

8 Fotografia ja de camí a punt d’arribar a l’Agulha Verda

 

APROXIMACIÓ FINS A L’AGULHA VERDA

Des de davant del refugi dera Honeria, avancem 10 metres més per la carretera que hi arriba, i agafem un sender que s’enfila a mà dreta que ens estalvia una gran llaçada de la pista forestal. Quan tornem a arribar a la pista la seguim pocs metres cara amunt, i trenquem a mà esquerra per una pista secundària, marcada com a GR, que porta fins a una esplanada sota el barratge de Sant Joan de Toran. Aquí hi ha dos camins que porten al mateix lloc, el que és marcat com a GR continua recte, creua el riu per un pont i fa una giragonsa per acabar arribant a l’inici del sender que surt vora el barratge. L’altre puja cap a la dreta, es torna ràpidament un sender i passa per sobre el mur de contenció del barratge fins que enllaça amb l’opció anterior a l’inici del sender cap a la dreta.

El sender és molt fressat i avança pel bosc, paral·lel a les gorges d’Ermèr, fins que surt a terreny obert a Es Grauèrs, on podem contemplar el vessant sud-oest del tuc de Crabèra per primer cop. Continuem una mica més pel GR, i després d’una ziga-zaga veiem a mà esquerra l’Agulha Verda, un monòlit característic situat a mig camí entre on som i la cresta, que suposa la primera referència important del dia. També en aquest punt podem fixar-nos en la coma d’Arbe, queda a la dreta de tota la cresta de Crabèra i ens servirà per fer la tornada. Sortim doncs, i per unes quantes hores, d’un camí definit i marcat, i pugem per on ens sembli millor fins al peu de l’Agulha Verda.

 

ASCENSIÓ AL TUC DE CRABÈRA PER LA VIA DELS PASTORS

Sortint de l’Agulha Verda ens endinsem a la canal de rocs que queda a tocar a mà dreta, al cap d’una setantena de metres en trobem una altra, també a mà dreta, que és millor entrar-hi des d’un xic més amunt, no pas a la confluència amb la que som perquè és complicat. Pugem una cinquantena de metres més per aquesta segona canal, o per la vora, fins que a mà dreta veiem un esperó, completament herbat, amb un pi al mig (actualment és l’únic). Ens hi dirigim i remuntem tot l’esperó fins a topar amb les roques de la base de la Maleda deth Cristalh, durant aquests tros queden a mà dreta dues prominències rocoses. Acabat l’esperó herbat fem un flanqueig ascendent cap a l’est, poc definit, dret i exposat a l’inici, fins al proper esperó, que és de roca, hi ha poca distància i les dues prominències ara queden força ensota. A l’esperó de roca no cal arribar-hi horitzontalment, una mica abans ja ens podem enfilar per terreny molt més senzill, i anar a cercar-lo més amunt, concretament on té una espècie de collet molt accessible. Aquest pas crec que és el més important de tots per poder atènyer els Prats Verds. Al collet veiem una fita i, pocs metres damunt nostre, el passadís perfecte per evitar totes les dificultats de roca de l’entorn, una feixa d’herba molt definida que assolim repenjant una mica les mans a la roca de la dreta de l’esperó.

 

 

 

 

 

9 Croquis que va des de l’Agulha Verda fins al cim

10 El tram clau ampliat

11 A l’esperó herbat, ja hem passat per la vora del pi

12 Inici del flanqueig per arribar a l’esperó de roca

 

La feixa és penjada i molt herbosa, compte amb les relliscades. La seguim estrictament cap a la dreta fins que la creua una canal per on baixa un regueró d’aigua. Creuem el regueró i a tocar trobem unes estaques de ferro antigues (quin valor els pastors!), i un curt pas de roca que, superat, ens obre el camp de visió fins als Prats Verds. Abandonem la feixa perquè mor sota els prats i no té sortida possible, i avancem en diagonal ascendent cap a orient fins als Prats Verds. Si aixequem la vista hi ha una roca, partida per un passadís d’herba, que pot servir de referència per accedir a una feixa perfecta per aquest fet, tot i que en general no és tan definida com l’anterior i no és pas l’única possibilitat per arribar als prats sense dificultats.

 

 

 

 

 

13 Pas clau, acabem d’assolir l’esperó de roca pel collet

14 La feixa d’herba, es veu el pas de roca a la seva fi

15 La canal que hem de localitzar des dels Prats Verds

16 L’esvoranc que s’obre a la dreta a mitja canal

 

Un cop siguem als Prats Verds ens dirigim vers una canal molt distingible que tenim sobre el cap, en forma de diedre, que queda a l’esquerra del cim. A l’inici pugem per la dreta de la canal aprofitant un curt corredor d’herba molt dreçat, i, quan aquest s’acaba, entrem a la canal i fem uns pocs metres més pel centre o una mica per l’esquerra, fins que a la dreta s’obre un esvoranc entre les parets, invisible fins ara, que ens deixa entreveure l’últim punt feble de l’ascensió, la bretxa que ens deixarà sota el cim. Pugem pel corredor ple de pedra solta que porta a la bretxa, ara ja som gairebé al cim però queda l’última pala d’herba, d’uns 45° d’inclinació, que hi ha a la seva vertical. Per trobar-la, des de la bretxa fem un flanqueig horitzontal d’una desena de metres cap a l’est i ens enfilem cap al nord per la dreta d’un esperó de roca. Ja som dins la pala d’herba, només ens resta pujar-la directament fins al petit altiplà que és el tuc de Crabèra, de gran panoràmica en dies clars.

 

 

 

 

 

 

17 El flanqueig de sortida de la bretxa per anar a buscar la pala

18 La pala final, l’ambient és extraordinari

 

 

DESCENS PEL PÒRT D’ARBE

Hi ha força descensos possibles, el problema és que tots són rebuscats i sense conèixer exhaustivament la zona són difícils de trobar. D’entrada descartaria totalment la baixada per la via dels Pastors, cara avall seria massa exposada, us explicaré el més senzill, tot i que s’acaba fent una bona volta. Del tuc de Crabèra, mirant en direcció sud-est, veiem tota la cresta que hi ha des d’on som fins al tuc de Canejan (cresta de Crabèra). De vora el tuc cap al nord-est surt una cresta secundària que va fins al Malh de Losèrs, i davalla, ja molt més amable de formes, fins al coll d’Aranh. El nostre objectiu és el punt més baix d’aquesta cresta entre el Malh de Losèrs i la cresta de Crabèra, és perfectament definit i s’hi insinua un sender a la seva base. Per arribar-hi tenim dues possibilitats:

1 La més senzilla i curta. Sortim del cim per la cresta de Crabèra (sud), i després de perdre uns metres, al primer coll definit amb sortida fàcil cap al nord, hi davallem uns 150m de desnivell fent una ziga-zaga fins a un replà ampli, còmode i horitzontal, que ens permet, caminant cap a l’est, arribar a la base del coll abans esmentat i assolir-lo amb una llaçada esquerra-dreta ben fressada.

2 La que passa per la petita bretxa de Rotllan. És una petita debilitat que tinc d’aquest paratge, és una bretxa modesta però que l’he arribat a contemplar des de moltíssims quilòmetres de distància, des d’on la cresta de Crabèra es veu uniforme i plana, però sempre, fixant bé la vista, apareix aquesta petita bretxa centrada entre els tucs de Crabèra i de Canejan. També és molt visible des del refugi de l’estanh d’Aranh i els francesos l’han batejat com una germana petita de la gran bretxa que hi ha sobre el circ de Gavarnia. Per veure-la “in situ” hem de fer el mateix descens que l’anterior però sense abandonar la cresta. Passades dues cotes insignificants davallem a un trau més marcat, amb una petita desgrimpada pel vessant nord, fins ben bé la bretxa, és un racó bell. La continuació demana que tornem cap a la cresta (dreta), i només sortir de la bretxa cal superar un pas de II en bona roca però un pèl exposat. Un cop assolida la cresta de nou, hi caminem una desena de metres i l’abandonem cap al nord, ja que la continuació cap al tuc de Canejan demana escalar fins a IV+. Baixem per un llom ample i herbat, fins que a la part baixa davallem per petits replans d’herba entre línies de roques en tendència cap a la dreta, i anem a parar a una tartera que hi ha sobre el replà de l’opció 1, hi acabem d’arribar o fem un flanqueig fins a la base del coll, on enllacem amb l’opció anterior.

 

 

 

 

 

19 Croquis del descens, foto feta des del Malh de Losèrs

20 El mateix vist des del cim

21 La petita bretxa de Rotllan

22 Al final del flanqueig de la cresta de Crabèra pel nord

 

Al coll hi ha un corriol que baixa de biaix cap a la dreta fins a la coma que hi ha paral·lela a la cresta del tuc Blanc. La seguim íntegrament, passem per la vora d’una bassa d’aigua i, amb l’estanh d’Albi a la vista, intentem flanquejar cap a la dreta sense perdre massa metres fins que topem amb el sender que permet pujar al Pòrt d’Arbe, que té a la vora els dos estanhets deth Pòrt d’Arbe. Al port veiem l’estany més gran, podríem baixar per aquí fent encara més volta per anar a cercar la coma d’Arbe (entrada a la coma difusa perquè queda alta respecte l’estanh Long de Liat), però nosaltres, per la dreta d’un petit turó que ens queda al davant, anem a buscar el segon estany, una mica més petit. El voregem fins a la desembocadura d’aigües i virem cap a l’oest seguint una ampla feixa descendent poc delimitada. A sota veiem l’estanh Long de Liat esplendorós i també la coma d’Arbe, paral·lela sota els nostres peus. Avancem seguint fites i uns metres enllà trobem una primera tartera petita, un tram d’herba, i una tartera més important, anem al seu extrem inferior esquerra i trobem una canal cap a l’esquerra que és el punt feble per arribar a la coma d’Arbe. Una altra referència visual és que la coma d’Arbe té una bassa d’aigua (o una congesta de neu a principis d’estiu), i seguidament un coll suau, la canal va a parar exactament en aquest coll.

La canal fa de mal desgrimpar per l’aigua que hi baixa, i també per la pedra solta que hi ha, té un pas de I+ una mica alt al començament però s’acaba fent bé. Ja coma avall no hi ha pèrdua possible, i podem admirar un paisatge, uns racons, i unes parets impressionants. Primer pel centre de la coma, quan el pendent augmenta pel rierol sec ple de blocs, després per un bon sender que va per la riba dreta, i finalment a l’ample seguint les fites però sense camí, enllacem amb el sender GR que seguim cap a occident tot desfent el camí del matí.

 

 

 

 

 

23 L’estanh d’Albe i, a la part dreta, el Pòrt d’Arbe

24 Part del descens des del port fins a la coma d’Arbe i l’entrada en cas d’anar-hi des de l’estany gran

25 El tuc Blanc i als seus peus, l’estanh petit del Pòrt d’Arbe

26 Al final d’aquesta tartera, a l’esquerra, hi ha la canal que baixa a la coma d’Arbe

 

 

 

 

 

 

27 Canal de baixada

28 Coma d’Arbe, abans dels descens fort hi ha racons molt bonics

 

 

Diferents noms que podem trobar per la ruta

En francès el cim l’anomenen pic de Crabère i l’estanh d’Aranh, étang d’Araing. El Pòrt i els estanhets d’Arbe  en alguns mapes surten com a Portilhon i estanhets d’Albi, i el Malh de Losèrs també es pot trobar com a Malh de Lusés, o en francès Mail de Luzes.

 

Data de la ressenya: Agost 2010

Data de la ruta: Juliol 2010

 

 ©muntanyaviva.cat  

 

Versió imprimible

@