Pilàs (2653m) per les bordes de Risé

El pic de Pilàs, punt culminant de tres carenes i de quatre petites valls, és situat a mig camí entre el pobles d’Alós d’Isil, Isil i Cerbi, a l’Alt Àneu, gairebé al centre del Pirineu occidental català. Malgrat aquestes credencials (que ja voldrien alguns cims molt més populars), és, com us podíeu imaginar, rarament visitat. Cal caminar o viure per aquestes contrades perquè els ulls es fixin en aquest pic d’altitud modesta, i ens torni a ressonar al cap la cantarella que coneixem una part ínfima del Pirineu. Per cada cim més o menys conegut, n’hi ha com a mínim una vintena de desconeguts, anònims, invisibles per a la majoria d’excursionistes, i aïllats gairebé tot l’estiu. No és pas una ruta extraordinària, és de conèixer país —que no és pas poca cosa—, però l’he ressenyat perquè pràcticament no he trobat res en cap guia, com a mínim el posaré al mapa per a molta gent.

La serra de Pilàs és la prolongació sud-oest del cim de més anomenada d’aquesta zona, el Mont-roig, i com a curiositat, al cim trobarem unes petites construccions de guaita que utilitzaven els franquistes durant la guerra civil.

Zona: Pirineu Occidental Català

Tipus d’activitat: Excursionisme

També pertany a: Pirineu  Catalunya

1 Mapa de l’Editorial Alpina

2 Visió general del cim des de l’oest

3 Croquis de l’itinerari

4 Pic de Pilàs des de l’est

RESUM

Dificultat: Mitjana. Compte però, perquè és una ruta llarga, laboriosa, i en bona part sense camí. S’ha de tenir bon ull i bon peu per caminar amb comoditat sense perdre les referències orientatives.

Època aconsellable: Des del mes de Juny fins al mes d’Octubre.

Desnivell: 1400m (150m menys si anem en tot terreny).

Horari: 4-4’30h per pujar i unes 3h per baixar. En total 7-7’30h

Mapa: Malauradament no he trobat cap mapa a escala 1:25.000 (no han renovat l’antic mapa “Montgarri” de l’editorial Alpina). Editorial Alpina, Parc Natural de l’Alt Pirineu o editorial Piolet, Pallars Sobirà Nord,  ambdós a escala 1:50.000.

Altres possibilitats: Es pot accedir al cim des del poble de Cerbi pel barranc de Labedo, de Pilàs (o per un llom que hi ha al mig), o bé anant al coll de Cerbi de la Travessa, o també des del pic d’Escobedo seguint tota la carena fins al llunyà pic de Pilàs. Una altra possibilitat és fer la ruta explicada a la ressenya però allargar el flanqueig des del coll fins al barranc d’Estanyardo, i remuntar aquesta vall amagada fins al final, on gira cap al sud, i ens enfilem a un coll de la serra de Pilàs, des d’on tirem cap al cim.

ACCÉS AL PUNT D’INICI

Des del municipi d’Esterri d’Àneu hem d’anar cap a Isil. A la sortida d’Isil trenquem a mà dreta  per un pont que creua la Noguera Pallaresa, i seguim la pista forestal principal passant de llarg dos trencalls que hi ha a la dreta. La pista va empitjorant a mesura que guanya desnivell, un bon lloc per aparcar si anem en turisme és a una recta amb una cruïlla a mà esquerra (1300m d’altura). Si aneu en tot terreny podeu continuar amunt, però penseu que no hi ha lloc per aparcar al final, convé fer-ho un o dos revolts abans.

5 El cim des del sud-est

6 Des del sud

ASCENSIÓ AL PIC DE PILÀS

Caminem a peu per la pista forestal fins que la part transitable finalitza al punt on creua el torrent del barranc de Sarredo. La pista continua cap al nord difuminada per un prat (des d’aquí podríem tirar al dret per pendents d’herba fins a les bordes de Risé), la intentem seguir horitzontalment cap a aquesta direcció sense moure’ns d’altura, passem per un grup d’arbres, i arribem a un pendent erm característic on localitzem un sender que puja serpentejant. L’aprofitem i, més amunt, anem cap a la dreta fins al davant de les bordes de Risé. La continuació és sense camí definit cap al nord, vora el límit entre els prats que trepitgem i els matolls de l’esquerra, fins a un coll ben clar als peus del serrat de Puiolo (feixes de pedra, fi dels prats). Aquí és un vindrem a parar si fem el descens proposat, però ara toca creuar un tram de bosc on cal que trobem un camí ramader, força xafat i planer, que porta fins al mig del circ que hi ha entre el serrat de Puiolo i el serrat d’Estanyardo.

9 Arribant al coll de sobre les bordes de Risé

10 Pujant pel mig del circ amb el pic de Qüenca al fons

11 A principis d’estiu podem trobar les cotoneres florides

12 Saltant un rierol

Un cop al centre de l’olla, la idea inicial era anar a buscar el serrat d’Estanyardo, però veient la dificultat de caminar entre tants arbusts baixos fins a assolir-lo, ens vam decantar per anar pel centre del circ. Si volguéssiu anar al serrat d’Estanyardo, potser val la pena de continuar horitzontalment una estona més i agafar-lo des de la base sense fer cap drecera, a la divisòria d’aigües sembla que pot estar més net de vegetació. Nosaltres vam tirar amunt pel centre del barranc de Sumis buscant les parts més netes, això sí, el que a primera vista semblen prats són molleres incòmodes de sòl esponjós entre rierols, i toca fer equilibris d’un illot d’herba al següent durant una bona estona. A uns 2100m d’altura torna un curt tram de bàlecs que sortegem amb intuïció laberíntica, i encarem un pendent dret d’herba que dóna a un coll ample a la part esquerra del circ.

 A dalt de la carena apareix el gegant de la zona, el Mont-roig, i seguim la part final del serrat d’Estanyardo en direcció sud. Voltem un tros eriçat de cresta per l’esquerra, on hi ha petit caos de rocs, i tornem a la carena principal. Ja veiem el cim amb un seguit de construccions característiques a ponent, l’última part es veu abrupta. Tenim dues opcions, voltar generosament per l’oest perdent una mica de nivell o, més elegant, anar a buscar el final de la carena que ve per la serra de Pilàs (esquerra), i seguir-la fins a la cúpula final, on fem una grimpada sense cap dificultat per una canal en diagonal dreta-esquerra, que ens deixa a un primer cim. Baixem a un collet i arribem al cim principal, de fet són tres puntes d’altura similar, val la pena d’anar a la més meridional per admirar tota la gran vall que ha excavat la Noguera Pallaresa durant milers d’anys. Com ja he dit a la presentació, també podem tafanejar les estructures de vigilància que hi ha vora el cim (algunes amb camí d’accés hi tot), que van ser utilitzades durant la guerra civil per les forces feixistes.

13 Al serrat d’Estanyardo

14 Voltant el tros eriçat...

15 ...que ens delecta amb aquesta imatge

16 Part final, hem de triar

DESCENS

El descens comença cap a ponent des d’algun collet entre les tres puntes que té el cim. Al primer tram, que és un pendent molt ample, podem utilitzar una successió de tarteres esquifides per perdre metres ràpidament. Acabada la gran pala, hem d’anar a buscar el llom que defineix el serrat de Puiolo, aquest, a la banda esquerra, es va cremar en un incendi l’hivern de l’any 2011. Mirem de baixar tan propers al llom com ens sigui possible, al principi és una baixada còmoda i panoràmica, però a la part baixa s’enreda força, i podem transitar per la part cremada (troncs d’arbusts baixos que es claven), o buscar alternatives per la dreta (bosc frondós amb petites clarianes). Quant siguem a la vora del coll que hem passat al matí, encara és més dificultós de caminar per culpa dels matolls, hem d’intentar seguir algun corriolet poc definit del bestiar que hi pastura fins a fer-hi cap (1780m d’altura aproximadament). Des del coll només falta que desfem el camí d’anada fins al vehicle.

17 Fent l’últim tram per la serra de Pilàs (vista cap a llevant)

18 Una de les construccions que hi ha vora el cim

19 Part del descens proposat (vista cap a ponent)

20 Arribant a la part cremada durant el descens

Diferents noms que podem trobar per la ruta

En diferents mapes cartogràfics he trobat el serrat de Puiolo, com a serrat de Piou o de Puiol. El barranc de Sumis com a barranc de Somis o de Llers, i el serrat d’Estanyardo com a serrat Obinces. El poble d’Isil antigament també s’anomenava Gil.

Data de la ressenya: Juliol 2011

Data de la ruta: Juliol 2011

 ©muntanyaviva.cat  

Versió imprimible

@