Mulhacén (3479m) pujant per la pala oest i tornant per la via normal

El sostre de la península ibèrica té un accés fàcil pel vessant sud, suau i força segur amb neu. Això no obstant, no hem d’oblidar mai, que a l’hivern, un canvi de temps a aquestes alçades i sent propers al mar, pot suposar un bon contratemps i un problema real d’orientació si no s’hi va preparat. Recomano anar a Sierra Nevada quan és coberta de neu i fa honor al seu nom, ja que a l’estiu, a part de la calor, el terreny de joc no és tan variat, i les pistes forestals que arriben gairebé dalt d’alguns cims, trenquen molt amb el paisatge que seria desitjable a alta muntanya.

Explico un itinerari circular que transcorre pels dos vessants més trepitjats del Mulhacén, l’oest i el sud. Pel vessant sud hi ha la via més fàcil però també la més monòtona. Per l’oest, la ruta és una mica més dreta però sense dificultat, i això fa que amb neu, sigui més elegant, solitària i variada. Pel vessant nord en canvi, el Mulhacén es mostra abrupte, i permet als alpinistes fer cim per diferents corredors de dificultat mitjana. Per l’est, tot i ser possible pujar-hi sense grans complicacions des de Siete Lagunas, l’accés des del refugi seria una mica enrevessat, aquest vessant s’acostuma a fer servir quan es fa la travessa de la serra.

Zona: Sierra Nevada

Tipus d’activitat: Hivernals

1 Els suaus lloms sud de l’Alcazaba i el Mulhacén des de l’est

2 El vessant nord de la serra és l’abrupte

3 Cara sud-est del Mulhacén, vista des de Siete Lagunas

4 Mulhacén des de l’Alcazaba

RESUM

Dificultat: Mitjana. Tot i això cal no oblidar que som a alta muntanya.

Material recomanat: Piolet, grampons i raquetes de neu.

Època aconsellable: Segons els anys, per a poder fer sencera la ruta amb presència de neu, des del mes de Gener fins a principis d’Abril.

Desnivell: 450m pel refugi i 1000m pel dia d’ascensió.

Orientació: Sud per a l’aproximació, oest per a l’ascensió i una altra vegada sud per al descens.

Horari: El primer dia 2-3h fins al refugi. Per al segon dia 3h fins al cim per la pala oest i unes 3’30h per tornar fins a l’aparcament.

Mapa: Editorial Alpina, Sierra Nevada 1:40.000

Risc d’allaus: A part de situacions esporàdiques, la zona és bastant tranquil·la en aquest sentit. A la ruta que explico només hi ha risc a la pala oest del cim si és sobrecarregada de neu després de nevar de manera abundant. Al refugi us informaran de l’estat de la neu i de la ruta (digueu que teniu experiència perquè estan molt escarmentats).

Recomanacions: A la primavera la calor acostuma a transformar ràpidament la neu, encara que vegeu que la majoria de la gent surten a ple sol, és recomanable començar a caminar amb les primeres llums del dia per trobar la neu en condicions. Si hi ha boira o fa mal temps que dificulti la visibilitat, la suavitat del relleu pot fer difícil una bona orientació. El material, el calçat i la vestimenta que hem de portar, és la mateixa que per una sortida hivernal al Pirineu.

Altres possibilitats: L’accés al refugi també es pot fer directament des de Capileira cap al nord,  passant pel riu Naute (4’30h). Des de Trévelez s’hi arriba pel Chorrillo (3h). També s’hi pot arribar per les Acequias (3h),  agafant durant l’accés en cotxe, la pista de l’esquerra a l’alçada de 1840m.

Pel que fa al cim, ens podem plantejar l’ascensió en un sol dia des de l’aparcament mateix (5h, 1400m de desnivell). Es tracta de seguir el monòton però segur llom entre el Prado Llano (2578m), el Alto del Chorrillo (2727m), i finalment el Mulhacén II i el cim del Mulhacén (3479m). Si volem, no cal passar per la carena estricta ni coronar tots els cims, el terreny de joc és molt ample. Des del refugi també hi podem pujar buscant directament el llom sud per on vulguem si no volem fer la pala oest.

Per dormir: Al refugi de Poqueira, guardat tot l’any. També és possible dormir amb una aproximació més llarga, més carregats, però una ascensió més curta, al refugi sense guardar de la Caldera, o si és ple, al proper refugi lliure de Villa Vientos.

UNA MICA D’HISTÒRIA I DE LLEGENDA

El nom del cim més alt de Sierra Nevada, Mulhacén, ve del pare de l’últim rei musulmà del regne de Granada (a finals del segle XV), el sultà Muley Hacen (Abū-l-Hasan 'Alī). Aquest rei, ja gran, s’enamorà bojament de la cristiana Isabel de Solís (Soraia quan es convertí a l’islam), deixant de banda la sultana Aixa ('Ā'iša). A partir d’aquí van venir les discòrdies entre els partidaris del rei i els de la sultana Aixa i el seu fill Boabdil (Abū 'Abd Allāh). Després de moltes disputes Muley Hacen va abdicar a favor del seu germà “El Zagal” (Muhammad XII Abū Abd "Allah.),  ja mig cec i amargat, per poder reposar i alliberar-se de tantes disputes internes i amb els cristians. Posteriorment, Boabdil, amb l’ajuda d’un pacte amb els reis catòlics (que no va complir després de la victòria), destronà “El Zagal” per coronar-se finalment com l’últim rei nazarí del regne de Granada. Posteriorment es rendí i entregà les claus de Granada als Reis Catòlics el 2 de Gener de 1492. Suposadament quan abandonava amb sa mare Granada camí de l’exili cap a l’Alpujarra, no gosà girar-se fins que ja era ben lluny, concretament quan coronà un petit coll de muntanya, des d’on observà la seva ciutat per última vegada. Mentre se li escapava alguna llàgrima, conten que la seva mare li va dir la cèlebre frase “No ploris com una dona el que no has sabut defensar com un home”. Des de llavors el coll de 860m (al terme municipal d’Otura), s’anomena “el suspiro del Moro”.

Muley Hacen, quan es va retirar del tron, es refugià amb la seva estimada Soraia i els fills mutus a l’alcazaba de Mondújar. Conta la llegenda que des de la torre més elevada de l’alcazaba, admirava un dia rere un altre els llunyans cims de Sulayr (muntanya del sol en àrab, actualment Sierra Nevada), mentres Soraia n’hi explicava històries. Veient proper el final de la seva vida, decidí que que la seva voluntat seria ser enterrat al cim més alt del seu reialme, lluny de la humanitat i ben proper a les estrelles. Diuen que Soraia va complir el seu desig enterrant-lo juntament amb un tresor al cim més alt de la serra, el des de llavors anomenat Mulhacén.

5 Albada al Mulhacén vist des de l’oest

6 Sortida de sol entre l’ALcazaba i el Mulhacén

ACCÉS AL PUNT D’INICI

Des del final del poble de Capileira (molt proper al de Lanjarón), agafarem una carretereta que va pujant fins que es torna una pista forestal. En aquest punt, a 1840m, haurem de seguir la pista de la dreta que ens portarà fins a la Hoya del Portillo, a 2160m. Aquí hi ha una barrera, un aparcament i un guarda del Parc Nacional que ens pot informar de les condicions d’accés al refugi. Si hi aneu en dates de rigorós hivern, potser haureu de fer l’últim tram a peu. A la primavera s’acostuma a arribar fins a l’aparcament. Tota la pista és apta per a turismes.

ACCÉS AL REFUGI DE POQUEIRA

Sortireu pel costat esquerre de la caseta del guarda i enfilareu el bosc tot anant en direcció nord, si hi ha força neu, oblideu-vos de seguir el sender. Quan arribareu a una pista, l’haureu de seguir en direcció oest tot baixant. Aquesta pista enllaça amb una de secundària menys ampla que us ajudarà a travessar el bosc. Començareu baixant pel camí, que després gira a la dreta, i flanquejareu tota la serra per l’esquerra entre el bosc (direcció nord). Quan el bosc s’aclareixi guanyareu una mica d’alçada (dreta), i si us hi fixeu, ja podreu veure clarament el refugi. A partir d’aquí, es tracta de flanquejar fent alguna sifonada l’Alto del Chorrillo i girar al final cap al nord-oest fins al refugi de Poqueira.

7 Mapa de l’editorial Alpina

8 Vessant sud, accés al refugi

9 La pala oest escassa de neu

10 La pala oest un altre dia amb força neu

ASCENSIÓ PER LA PALA OEST FINS AL CIM DEL MULHACÉN

Sortireu del refugi en direcció nord-oest, de seguida trobareu un barranc. Hi entrareu tot flanquejant en direcció nord, i el seguireu íntegrament pel centre fins a l'explanada del refugi, no guardat, de la Caldera, a uns 3000m. Tot aquest recorregut el podem fer tant amb raquetes com amb grampons. A partir d’aquí, val més fer la pala oest amb grampons i piolet, aquesta no supera els 35°. No cal que arribem al refugi, una mica abans ja podem fer una diagonal cap al nord-est i anar pujant els 500m continus de desnivell de la pala oest fins al cim. Si la neu estigués en molt males condicions hauríeu d’arribar fins al Collado de la Mosca, i pujar per la divisòria fins al cim (més segur). La vista de la pròpia serra i de les poblacions properes és molt àmplia, es veu perfectament el mar, i, en dies de bona visibilitat, es poden veure les muntanyes del Rif, ja a dins al Marroc.

DESCENS PER LA VIA NORMAL

Són faves contades. Si aneu directament cap a l’aparcament heu de seguir tot el llom sud cap al Mulhacén II (on ha un vèrtex geodèsic), l’Alto del Chorrillo i Prado Llano, no cal fer aquests dos últims, es poden passar per la vora o quan us sembli baixeu cap a l’oest (dreta), a buscar el camí que vau fer durant l’aproximació al refugi i resseguint-lo arribareu a l’aparcament.

Si per contra, heu de passar abans pel refugi a recollir material, després de coronar el Mulhacén II baixareu una mica més pel llom sud i us desviareu per lliure cap al sud-oest fins al refugi.

11 A mitja pujada

12 Al cim del Mulhacén

13 Un cercavores a 3479m

14 Començant a baixar des del Mulhacén II

Diferents noms que podem trobar per la ruta

Sierra Nevada antigament havia tingut diversos noms, tots relacionats amb la neu i el sol. Mons Solarius pels romans, Mont Oriens pels visigots (muntanya on brilla el sol abans de sortir), Sulayr o Ybal Sulayr pels musulmans (muntanya del sol), o fins i tot Yabal al Taly (muntanya de neu). Es va anomenar Sierra Nevada a partir del s XVIII.

Data de la ressenya: Febrer 2006

Data de la ruta: Abril 2004

 ©muntanyaviva.cat  

Versió imprimible

@